Ben mudats de marbre

E. Nesbit (Edith Nesbit, 1858 – 1924) és una de les autores britàniques més influents del tombant de segle. Coneguda sobretot pels seus llibres infantils i juvenils —que van inspirar des de C. S. Lewis fins a J. K. Rowling—, també va escriure narracions de misteri i terror per a adults, plenes d’humor negre i imatges inquietants.

El conte que presento ací, Ben mudats de marbre (Man-size in Marble, en el seu títol original) és un clàssic del gòtic anglés publicat per primera vegada el 1887.

Fins ara, aquesta peça —i bona part de l’obra de Nesbit per a adults— no comptava amb cap versió en valencià/català. Amb aquesta primera traducció directa de l’anglès, respectuosa amb el gust victorià pel detall però escrita amb llengua viva, intento cobrir un buit en l’accés a la literatura de terror clàssica en la nostra llengua.

He procurat ser fidel a l'estil victorià de frases llargues i un punt recargolades, que avui ens poden sonar excessives, així com als paràgrafs extensos i atapeïts que contribueixen a una sensació d'ofec, tal com transmet l'original. També hi ha decisions estilístiques que poden resultar controvertides —començant pel títol i l'ús de "via-dels-morts", terme històric en català que, com "bier-balk" en l'original, ha caigut en desús—, però he volgut jugar amb la llengua com crec que ho feia l'autora.

No justificaré l'ús del dialecte septentrional valencià: és una tria literària.

Ara sí, espero que gaudiu d'aquest meravellós relat gòtic i em feu saber la vostra opinó.

Ben mudats de marbre

E. Nesbit (traducció i adaptació d'Ausiàs Tsel)

Encara que cada paraula d’aquesta història és tan certa com la desesperació, no espero que ningú se la crega. Avui dia, cal una “explicació racional” abans que qualsevol cosa siga creïble. Així que deixe’m oferir de seguida l'“explicació racional” que resulta més convincent per als qui han sentit el relat de la tragèdia de la meua vida. Diuen que patírem “una al·lucinació”, Laura i jo, aquell 31 d’octubre; i que aquesta suposició dona a tot plegat una base satisfactòria i creïble. El lector pot jutjar, quan haja escoltat la meua història, fins a quin punt eixa és una “explicació”, i en quin sentit pot considerar-se “racional”. Érem tres, els que vam viure allò: Laura, jo, i un altre home. Aquest tercer encara és viu, i pot donar fe de la part menys creïble del que contaré.

Mai en la vida havia sabut què era tindre prou diners per a cobrir les necessitats més ordinàries —colors de bona qualitat, llibres, i trajectes en carruatge— i, quan ens vam casar, sabíem ben bé que només podríem sobreviure amb “puntualitat estricta i atenció rigorosa als negocis”. Jo pintava, per aquell temps, i Laura escrivia, i estàvem convençuts que podríem mantindre una cassola al foc, com qui diu. Viure a la ciutat era impensable, així que vam buscar una caseta al camp, que fora alhora salubre i bonica. Però aquestes dues qualitats tan rarament coincideixen en una sola casa que la nostra cerca va resultar ben infructuosa durant un temps. Vam mirar molts anuncis, però la majoria de residències rurals que trobàvem semblaven mancar d’ambdues característiques essencials. Si una caseta tenia desaigües, sempre venia arrebossada d’estuc i amb forma de capseta de te. I si hi creixia una vinya o un roser a la porxada, la podridura hi feia niu. El cap se’ns havia emboiregat per culpa de les floritures dels agents immobiliaris i els avantatges ficticis d’aquelles trampes febrils disfressades de bellesa que tant ens havien cansat i escandalitzat, que dubto molt que cap dels dos, ni tan sols el matí del nostre casament, poguera distingir entre una casa i un paller. Però tan bon punt ens vam allunyar d’amics i intermediaris, durant la lluna de mel, vam recobrar l’enteniment. I així fou com vam reconéixer una caseta bonica quan finalment se’ns presentà. Era a Brenzett; un poblet situat dalt d’un turó, enfront de les marjals del sud. Ens hi vam apropar des de la vila marinera on ens allotjàvem per vore l’església, i allí, a dues finques de distància del temple, vam trobar la caseta. Es trobava prou aïllada, a unes dues milles del poble. Un edifici llarg i baix, amb habitacions abocant-se des de llocs insospitats. Restava només un tros de pedra treballada —cobert d’heura i molsa, només dues cambres velles, que eren tot el que quedava d’un antic mas que hi havia hagut— i, al seu voltant, havia crescut la nova casa. Despullada de les roses i del gessamí, hauria sigut horrorosa. Però tal com estava, era encantadora, i després d’una breu inspecció, vam decidir quedar-nos-la. Ens va resultar ridículament barata. La resta de la lluna de mel la passàrem remenant botigues de segona mà a la capital de la comarca, triant estris de roure vell i cadires de Chippendale per moblar-la. Fins i tot vam fer una escapada a Londres i una visita a Liberty’s. I no trigaren les habitacions amb bigues de roure i finestres de gelosia a convertir-se en una llar. Tenia un jardí ben clàssic, amb sendes d’herba, i al final un racó amb malves, gira-sols i lliris gegants. Des de la finestra es veien les pastures de les marjals i, més enllà, aquella línia blava, fina de la mar. L’estiu tan gloriós com nosaltres feliços, i ens vam poder posar a treballar abans del que esperàvem. Jo no em cansava mai d’esbossar el paisatge i els jocs de llum que els núvols feien sobre l’enreixat de la finestra, mentre Laura s’asseia a la taula i els escrivia poemes on jo feia —modestament— de primer pla.

Vam contractar una masovera vella, alta, de faccions dures, perquè ens ajudara. Cuinava senzill però bé, menjar casolà. Entenia de jardineria, i coneixia els noms antics dels bosquets i dels camps, les històries dels contrabandistes i dels bandits. Però el millor de tot eren les històries sobre “les coses que caminen”, i sobre les “aparicions” que hom es trobava, si anava sol per les valls sota la llum de les estrelles. Ens reconfortava molt. Laura detestava les feines de la casa tant com jo adorava les llegendes locals i, ben aviat, li vam deixar a Mrs. Dorman tota la gestió domèstica. Ella ens contava les seues històries, i nosaltres hi trobàvem inspiració per a algun conte de revista, que ens reportava el “cling” d’alguna guinea.

Vam gaudir de tres mesos de felicitat conjugal, i ni una sola disputa. Un vespre d’octubre, vaig baixar a fumar una pipa amb el metge —l’únic veí que teníem, un agradable jove irlandés. Laura s’havia quedat a casa per acabar un relat humorístic per al Monthly Marplot, rient-se sola de les seues pròpies bromes. Quan vaig tornar, la vaig trobar en un racó del finestral, plorosa i pàl·lida com un manyoc de mussolina.

—Per l’amor de Déu, estimada meua, què tens? —vaig exclamar, abraçant-la. Va recolzar el seu caparró fosc al meu muscle i va continuar plorant. Mai l’havia vista plorar —sempre havíem sigut tan feliços—i de sobte vaig tindre la certesa que havia passat una desgràcia terrible.

—Què és, amor? Parla’m.

—És Mrs. Dorman —va dir, entre sanglots.

—Què ha fet? —vaig preguntar, amb un alleujament immens.

—Diu que se n’ha d’anar abans que acabe el mes. Que la seua neboda està malalta. Ara ha baixat al poble a vore-la, però jo no m’ho crec. Eixa neboda sempre està malalta. Jo crec que algú li ha malparlat de nosaltres. Actuava d’una manera tan estranya…

—No plores, xiqueta —li vaig dir—, fes el que vulgues, però no plores. Si no, hauré de plorar jo també, i després no tornaràs a respectar el teu home mai més.

Va eixugar-se les llàgrimes amb el mocador que li vaig donar, i fins i tot va somriure una mica.

—Però és que és seriós —continuà ella—. Aquesta gent de poble són com un ramat d’ovelles: si una no fa una cosa, les altres tampoc. I ara, si Mrs. Dorman se’n va, no n’hi haurà cap més que vulga vindre. I hauré de cuinar, i rentar els plats bruts i greixosos; i tu hauràs de portar poals d’aigua, i netejar botes i ganivets… i no tindrem temps d’escriure, ni de guanyar diners, ni de res. Treballarem tot el dia, i només descansarem mentre esperem que la tetera arranque el bull!

Li vaig dir que encara que haguérem de fer nosaltres les faenes, el dia donaria per a més coses. Però ella no volia vore-ho de cap altre color que el negre. Era molt cabuda, la meua Laura, però no l’hauria estimada més encara que haguera sigut tan raonable com la senyora Whately.

—Parlaré amb Mrs. Dorman quan torne i voré si ens aclarim —li vaig dir—. Potser només vol un augment. Tot anirà bé. Va, anem a passejar fins a l’església.

L’església era gran i solitària, i ens agradava anar-hi, sobretot les nits clares. El camí vorejava un bosquet, el creuava un cop, i seguia el cim d’un turonet entre dos prats. Després rodejava el mur del cementeri, on l’ombra negra i espessa dels teixos vells es projectava. El camí estava empedrat a pedaços, i la gent del poble l’anomenava via-dels-morts, perquè durant molt de temps havia sigut el pas per on es traslladaven els cossos per a soterrar. El cementeri era ple d’arbres, amb enormes oms que s’alçaven a l’exterior i estenien els seus majestuosos braços en senyal de benedicció damunt els joiosos morts. Un porxo baix i ample donava pas a l’interior, per una portalada normanda i una porta de roure, reforçada amb ferro. A dins, els arcs s’alçaven cap a la foscor, i entre ells, finestrals reticulats, emblanquinats per la llum de la lluna. Al presbiteri, els vitralls emetien una llum tènue de colors nobles, que feien la fusta negra dels bancs a penes pareguera més sòlida que les ombres.

Però a cada costat de l’altar hi havia la figura esculpida d’un cavaller amb armadura completa, ajagut sobre una llosa de marbre gris, les mans unides en pregària eterna. I aquestes figures, curiosament, es podien vore encara que només hi haguera una guspira de llum dis l’església. Els seus noms s’havien perdut, però la gent del poble deia que havien sigut hòmens ferotges i malvats, pirates marins i terrestres, el flagell de la seua època, culpables de crims tan brutals que la casa on havien viscut —la casa gran que s’alçava llavors on ara hi havia la nostra— havia sigut colpejada per llamps i per la venjança del Cel. Però, tot i això, l’or dels seus hereus els havia comprat un lloc dins l’església. Si hom es fixava en aquells rostres durs i cruels reproduïts en el marbre, aquella història es feia ben creïble.

L’església es veia més bella i més inquietant aquella nit. Les ombres dels teixos travessaven els finestrals i queien damunt el sòl de la nau, acariciant els pilars amb una foscor esmicolada. Ens vam asseure en silenci, i vam contemplar la bellesa solemne d’aquell antic temple, amb la mateixa reverència que degueren sentir els seus constructors.

Caminàrem fins al presbiteri i vam mirar els cavallers dorments. Després vam descansar una estona al banc de pedra, al porxo, mentre contemplàvem l’horitzó de prats banyats per la lluna, amb cada fibra del nostre ésser amarada per la pau de la nit i de la nostra felicitat i amor. Vam tornar a casa amb la sensació que fregar o netejar el sutge eren, en el pitjor dels casos, maldecaps menors.

Mrs. Dorman havia tornat del poble, i de seguida vaig voler parlar amb ella cara a cara.

—Bé, Mrs. Dorman —li vaig dir quan vam arribar al meu estudi—, què és això que diu, que no es quedarà amb nosaltres?

—M’agradaria deixar la faena abans que acabe el mes, senyor —va respondre amb aquella dignitat plàcida tan seua.

—Té cap queixa, Mrs. Dorman?

—Cap, senyor. Vosté i la senyora sempre han sigut molt amables amb mi…

—Bé, què ocorre, llavors? Troba insuficient el jornal?

—No, senyor, crec que és més que adequat.

—Aleshores, per què se’n vol anar? 

—Preferiria no… —va respondre, amb una certa vacil·lació—. La meua neboda… està malalta.

—Però si la seua neboda està malalta des que vam arribar…

No va contestar. El silenci es va fer llarg i incòmode. El vaig trencar jo mateix:

—No podria quedar-se un mes més?

—No, senyor. Dijous me’n vaig.

I açò era dilluns!

—Bé, li he de dir que hauria pogut avisar amb més temps. Ara ja no podem trobar ningú, i la senyora no està en condicions de fer totes les faenes de la casa. No podria quedar-se, almenys, fins a la setmana que ve?

—Crec que potser podria tornar a vindre, la setmana que ve —va concedir.

Vaig acabar convençut que el que volia era unes vacances curtes. I, sincerament, n’hauríem estat encantats de donar-li-les, tan bon punt trobarem algú per substituir-la.

—Però per què ha d’anar-se’n precisament aquesta setmana? —vaig insistir—. Va, diga’m la veritat.

Mrs. Dorman es va estrényer el xal —sempre el duia— fort contra el pit, com si tinguera fred. Després digué, amb un cert esforç:

—Diuen, senyor, que com que aquesta era una casa gran en temps dels catòlics, hi van passar moltes… coses.

La naturalesa d’eixes “coses” podia endevinar-se pel to de la veu de Mrs. Dorman —i aquell to era suficient per a glaçar la sang. Em vaig alegrar que Laura no estiguera present. Sempre havia tingut un caràcter nerviós, com passa amb les persones sensibles, i temia que aquelles històries sobre la casa, explicades per aquella masovera vella amb tanta fe i una credulitat tan contagiosa, li feren perdre l’afecte que sentia per la nostra llar.

—Conte-m’ho tot, Mrs. Dorman —li vaig dir—. No cal que em protegisca. Jo no soc d’eixos joves que se’n riuen d’aquest tipus de coses.

Cosa que era, en part, veritat.

—Doncs, senyor —va abaixar la veu— potser haurà vist a l’església, al costat de l’altar, dues figures.

—Voleu dir les efígies dels cavallers amb armadura? —vaig dir jo, satisfet, sense vore-hi el problema.

—Vull dir eixos dos cossos, fets d’un tros sencer, a mida d’home, en marbre —respongué. I he de reconéixer que la seua descripció era mil vegades més gràfica que la meua, per no parlar d’aquella força estranya, aquella mena d’esglai que contenia l’expressió “fets a mida d’home, en marbre”.

—Diuen que, la vespra de Tots Sants, eixos dos cossos s’alcen damunt de les lloses, i se’n baixen, i llavors caminen pel passadís, “ben mudats de marbre” —una altra gran frase, Mrs. Dorman— i quan el campanar toca les onze, ixen per la porta, creuen les tombes, i caminen per la via-dels-morts i, si la nit és humida, sendemà matí es veuen les marques de les seues passes.

—I… on van? —vaig preguntar, més fascinat del que voldria admetre.

—Fan cap a ca d’ells, senyor. I si algú se’ls troba…

—Què passaria? —vaig insistir.

Però no. No vaig aconseguir traure-li res més. Només repetia que la seua neboda estava malalta i que havia d’anar-se’n. Amb tot el que havia escoltat, vaig ignorar completament el tema de la neboda, i vaig intentar treure-li a  Mrs. Dorman més detalls de la llegenda. Però l’únic que en vaig traure van ser advertències.

—Facen el que facen, senyor, tanque bé la porta la nit de Tots Sants, i faça el senyal de la creu sobre el llindar i les finestres.

—Però algú ha vist mai aquestes coses? —vaig insistir.

—Això no és cosa meua, senyor. Jo sé el que sé.

—Bé, i qui vivia ací l’any passat?

—Ningú, senyor. La senyora que era propietària només venia a l’estiu, i sempre marxava a Londres un mes abans de Tots Sants. Em sap greu molestar-los a vosté i a la senyora, però la meua neboda està malalta i dijous he d’anar-me’n.

Hauria volgut sacsar-la per aquella reiteració absurda d’una ficció tan òbvia, després que m’haguera dit les seues veritables raons.

Estava decidida a marxar, i ni els nostres precs conjunts la commourien gens.

No li vaig contar a Laura la llegenda dels hòmens “ben mudats de marbre”, en part perquè una llegenda sobre casa nostra podria inquietar-la, i en part, crec, per una raó més fosca. Aquella història no era com qualsevol altra, i no volia parlar-ne fins que passara el dia.

De fet, molt prompte vaig deixar de pensar en la llegenda. Estava pintant un retrat de Laura, amb el finestral de gelosia de fons, i no podia concentrar-me en res més. Tenia un fons esplèndid de posta de sol groga i grisa, i estava concentrat amb entusiasme treballant en l’encaix. Dijous, Mrs. Dorman se’n va anar. Abans de marxar, va cedir una mica i va arribar a dir:

—No es preocupe massa, senyora. Si la setmana que ve puc ajudar en alguna cosa, segur que no em sabrà mal.

D’això vaig deduir que tenia intenció de tornar després de Tots Sants. Fins a l’últim moment va sostenir, amb una fidelitat commovedora, la ficció de la neboda malalta.

El dijous va passar prou bé. Laura demostrà una destresa inesperada en matèria de bistecs i pataques, i he de confessar que els ganivets i els plats —que em vaig entestar a escurar jo— van quedar millor del que m’atrevia a esperar.

Va arribar el divendres. És sobre aquell divendres que s’ha escrit esta història. Em pregunto si l’hauria creguda, si algú me l’haguera contada. Escriuré el relat tan ràpid i clar com puga. Tot el que va passar aquell dia se’m va quedar gravat al cervell com a foc viu. No vull oblidar res, ni ometre’n cap detall.

Em vaig alçar d’hora. Recordo que vaig encendre el foc de la cuina, i acabava d’aconseguir un èxit en forma de fum, quan la meua dona vingué corrent cap a mi, radiant i dolça com aquell matí clar d’octubre. Vam preparar l’esmorzar junts, i ens ho passàrem molt bé. Les tasques domèstiques es van fer ràpidament, i quan ja no se sentien més escombres ni galledes, la casa es va quedar completament silenciosa. És meravellós com només una persona canvia una casa. Trobarem a faltar Mrs. Dorman, això és cert, però no només per les cassoles i paelles. Vam passar el dia espolsant llibres i col·locant-los rectes als prestatges, i dinàrem contents amb un bistec fred i café.

Laura estava, si és que era possible, encara més alegre i dolça que de costum, i vaig començar a pensar que una mica de feina domèstica li feia bé. Des que érem casats, no havíem sigut mai tan feliços com aquell dia, i el passeig que vam fer a la vesprada fou, crec, el moment més feliç de tota la meua vida. Quan vam vore com els núvols escarlata es tornaven lentament d’un gris plomós contra un cel verd pàl·lid, i com la boira blanca s’arrossegava entre les tanques de les marjals llunyanes, tornàrem a casa, en silenci, agafats de la mà.

—Estàs trista, estimada meua —vaig dir, mig de broma, mentre ens asseiem al nostre petit saló. Esperava una negativa. Jo mateix havia estat en silenci, però era el silenci d’una completa felicitat. Sorprenentment, em digué:

—Sí. Crec que estic trista, o potser inquieta. Crec que no estic bé. He tingut tres o quatre calfreds des que hem entrat. I no fa fred, veritat?

—No —vaig respondre, i vaig desitjar que no fora la humitat traïdora de les marjals al capvespre.

—No —va dir ella, com si ho descartara. I després, en silenci, afegí sobtadament:

—Alguna vegada has tingut mals pressentiments?

—No —vaig respondre, somrient—. I ni tan sols si en tinguera, me’ls creuria.

—Jo sí —continuà ella—. La nit que mon pare va morir, ho vaig saber. Tot i que ell era molt lluny, al nord d’Escòcia.

No vaig dir res.

Ella es quedà una estona mirant el foc, en silenci, acariciant-me la mà. Finalment, es va alçar d’un bot, em va vindre per darrere, i m’alçà el cap per besar-me.

—Ja està, ja ha passat —va dir—. Quina bleda que estic feta! Vinga, encén els ciris i toquem algun dels duets nous de Rubinstein.

I vam passar un parell d’hores ben agradables al piano.

Cap a les deu i mitja, va començar a abellir-me la meua pipa de bona nit, però Laura estava tan pàl·lida que em va semblar una salvatjada omplir l’habitació amb la potent fumera del Cavendish, el meu tabac de pipa.

—Eixiré fora a fumar —li vaig dir.

—Vull vindre amb tu.

—No, amor meu, aquesta nit no. Estàs massa cansada. No tardaré. Ves-te’n al llit, o demà tindré una malalta a cuidar, a més de les botes per netejar.

La vaig besar i em disposava a eixir, quan ella em va envoltar el coll amb els braços i em va subjectar com si mai volguera deixar-me marxar. Li vaig acariciar els cabells.

—Va, xiqueta, estàs massa cansada. Tanta feina de casa t’ha deixat esgotada.

Ella va afluixar la pressió una mica i va fer una gran inspiració.

—No. Hui hem sigut molt feliços, Jack, veritat? No tardaràs, eh?

—No, estimada.

Vaig eixir per la porta principal, deixant-la ajuntada. Quina nit tan estranya! Masses de núvols foscos i pesats s’anaven arremolinant de banda a banda de l’horitzó, i entre ells, coronetes de boira blanca cobrien els estels. Enmig de tot aquell riu de núvols, la lluna nedava, pujava damunt les onades i tornava a enfonsar-se en la foscor. Quan, de tant en tant, la seua llum arribava als bosquets, semblava que els arbres es movien lentament i en silenci, com si ballaren amb el balanceig dels núvols. Hi havia una llum grisa i estranya que ho cobria tot. Els camps tenien aquell to ombrívol que només apareix quan s’ajunten l’aigualera amb la llum de lluna, o la dels estels amb la rosada.

Vaig caminar amunt i avall, bevent-me amb els ulls la bellesa d’aquella terra callada i del cel canviant. La nit era absolutament silenciosa. No semblava que cap ésser viu estiguera despert. No hi havia corredisses de conills ni ocells piulant mig adormits. I tot i que els núvols anaven navegant pel cel, el vent que els empenyia mai arribava prou avall per a fer moure les fulles mortes dels caminets del bosc. Darrere els prats, podia vore el campanar de l’església, retallat en negre i gris contra el cel. Vaig anar caminant cap allà mentre pensava en els nostres tres mesos de felicitat. I en ella, la meua esposa, els seus ulls tendres, la seua manera d’estimar. Oh, la meua xiqueta! La meua tendra xiqueta! Quina visió més clara d’una vida llarga i feliç, per a tu i per a mi, junts!

Vaig sentir una campanada que venia de l’església. Ja eren les onze! Vaig girar per tornar cap a casa, però la nit em retenia. No podia tornar encara a la nostra càlida habitació. Vaig decidir pujar-hi. Sentia, d’una manera difusa, que seria bo portar el meu amor i agraïment fins aquell santuari on tantes vegades el dolor i l’alegria havien estat oferts per hòmens i dones dels temps passats.

Vaig mirar per la finestra baixa mentre passava. Laura estava mig reclinada a la cadira, davant del foc. No li veia la cara, només el seu cabet fosc contra la paret d’un blau pàl·lid. Restava immòbil. Dormint, sense cap dubte. El meu cor se n’anava cap a ella, mentre jo seguia endavant. “Ha d’existir un Déu”, vaig pensar, “i un Déu que siga bo. Si no, com podria existir res tan dolç i estimable com ella?”

Caminava lentament per la vora del bosc. Un soroll va trencar la quietud de la nit: un cruixit entre les branques. Em vaig aturar i vaig parar l’orella. El soroll també s’aturà. Vaig avançar, i aleshores vaig sentir clarament un altre pas que ressonava com un eco del meu. Era un caçador furtiu, segurament, o algun lladre de llenya —cosa gens rara en els voltants de la nostra Arcàdia. Qui fora, però, era un inconscient per no caminar en silenci. Vaig entrar al bosc, i ara el so semblava vindre del camí que jo acabava de deixar. “Deu de ser un eco”, vaig pensar.

El bosc semblava perfecte sota la llum de la lluna. Les falgueres mortes i les mates mostraven, entre el fullatge espessit, on queia aquella claror pàl·lida. Els troncs dels arbres s’alçaven rectes com columnes gòtiques al meu voltant. Em recordaven l’església, i vaig girar per la via-dels-morts, i vaig passar per la porta del cementeri, entre les tombes fins al porxo baix. Em vaig aturar un moment al banc de pedra on Laura i jo havíem contemplat el paisatge que s’esvaïa. Llavors vaig adonar-me que la porta de l’església era oberta. Em vaig retreure a mi mateix no haver-la tancada bé l’altra nit. Nosaltres érem les úniques persones que mai s’apropaven fins ací fora dels diumenges, i em molestava pensar que, per la nostra negligència, la humitat de la tardor haguera pogut escolar-se dins i fer malbé aquell teixit antic. Vaig entrar. Potser semblarà estrany que caminara fins a mig passadís abans de recordar —amb un calfred sobtat, seguit d’una ràfega de menyspreu cap a mi mateix— que era exactament aquell dia i aquella hora quan, segons la tradició, “les figures fetes a mida d’home en marbre” començaven a caminar.

En haver recordat la llegenda, i avergonyit del tremolor que em provocava, no podia fer una altra cosa que acostar-me a l’altar, només per mirar les figures —em deia a mi mateix que, en realitat, el que volia era, primer, confirmar-me que no creia la llegenda i, segon, que tot allò no era veritat. Estava content d’haver anat. Pensava que ara podria explicar-li a Mrs. Dorman com eren de vanes les seues fantasies, i com les figures de marbre dormien tranquil·les durant aquella hora terrible. Amb les mans a les butxaques, vaig pujar pel passadís. Amb la llum grisa i difusa, l’extrem est de l’església semblava més gran que mai, i els arcs damunt dels dos sepulcres també semblaven més alts. La lluna eixí de sobte i em mostrà per què. Em vaig aturar en sec. El cor em va fer un salt tan violent que quasi em va ofegar, i després es va enfonsar al fons d’una nàusea.

Les “figures fetes a mida d’home” havien desaparegut, i les lloses de marbre jeien, nues i obertes, sota la llum pàl·lida de la lluna que entrava pel finestral de llevant.

Realment havien desaparegut? O m’havia tornat boig? Amb els nervis tensats, em vaig ajupir i vaig passar la mà per damunt la superfície plana i intacta de les lloses. Se’ls havia endut algú? Era una broma cruel? Ho esbrinaria, fora com fora. En un instant, vaig improvisar una torxa amb un tros de diari que duia a la butxaca. El vaig encendre i el vaig alçar per damunt del cap. L’esclat groguenc de la flama il·luminava els arcs foscos i les lloses. Les figures ja no hi eren. I jo estava sol a l’església, veritat?

I aleshores em va envair l’horror. Un horror indefinible, inenarrable —una certesa aclaparadora d’una tragèdia consumada. Vaig llençar la torxa a terra i vaig córrer pel passadís i cap al porxo, mossegant-me els llavis per no cridar. Déu meu. M’havia tornat boig? O… què era allò que m’havia posseït? Vaig botar el mur del cementeri i vaig tirar pel camí recte a través dels camps, guiat per la llum de les finestres de casa nostra. Just quan acabava de passar el primer tram, una figura fosca va aparéixer com si isquera del terra. Embogit per aquella certesa de desastre, vaig llançar-me cap a ella, cridant-li:

—Aparta’t del mig, vols?

Però el meu impuls xocà amb una resistència molt més forta del que m’esperava. Em va agafar pels braços, just damunt dels colzes, i em subjectà com un cep. El metge irlandés, espigat i ossut, em sacsejava.

—Vols brega, eh? —cridava amb aquell accent tan seu—. En vols?

—Deixa’m anar, butxaques! Ximple! —vaig balbucejar—. Les figures de marbre han desaparegut de l’església. Et dic que han desaparegut!

Va esclatar a riure.

—Demà et receptaré alguna cosa, ja voràs. Has fumat massa i escoltat massa bestieses de velles.

—Et dic que les he vistes, les lloses buides!

—Doncs vine amb mi. Vaig cap a casa del vell Palmer; la seua filla està malalta. Parem un moment a l’església i m’ensenyes eixes lloses buides.

—Ves tu, si vols —li vaig dir, ja una mica menys frenètic pel seu riure—. Jo torno a casa amb la meua dona.

—Bovades, home —digué ell—. Et penses que t’ho permetré? Et veus capaç d’anar-te’n i passar-te la resta de la vida dient que has vist figures de marbre dotades de vida, mentre jo em passo tota la meua dient que ets un covard? No, senyor, això no passarà.

L’aire nocturn, una veu humana, i diria també el contacte físic amb sis peus de sentit comú sòlid com una pedra, em tornaren al meu caràcter habitual, i la paraula “covard” em va caure al cap com una dutxa freda.

—Vinga, anem —vaig dir, de mala gana—. Potser tens raó.

Encara m’agafava fort del braç. Vam travessar la porta del camp i tornàrem a l’església. Tot era tan quiet com la mort. L’aire dins feia una forta olor d’humitat i terra. Vam caminar pel passadís. No em fa vergonya confessar que vaig tancar els ulls: sabia que les figures no hi serien. Vaig sentir Kelly encendre un misto.

—Ací les tens, veus? Deus d’haver estat somiant o bevent. I et demano perdó per la insinuació.

Vaig obrir els ulls. Amb la flama moribunda del misto de Kelly, vaig vore dues formes ben “mudades de marbre” damunt de les lloses. Vaig respirar fondo, i li vaig agafar la mà.

—T’ho agraeixo de veres —li vaig dir—. Deu d’haver sigut un joc de la llum, o potser estic treballant massa. La veritat: estava convençut que havien desaparegut.

—Ja ho sé —respongué, amb un to més fosc—. Però vigila amb el teu cervell, amic meu. De debò.

Es va inclinar cap a la figura de la dreta. El rostre de pedra tenia una expressió d’una maldat i crueltat absolutes.

—Per Júpiter —va dir—. Ací ha passat alguna cosa… aquesta mà està trencada.

Ho estava. Jo podia assegurar que l'última vegada que Laura i jo hi havíem estat, tot estava en ordre.

—Potser algú ha intentat endur-se-les —va dir el jove metge.

—Això no explica la meua impressió —vaig replicar.

—Pintura i tabac en excés ho expliquen, això —respongué—. I de sobres.

—Vine —li vaig dir—, o ma dona es posarà nerviosa. Entra, pren un glop de whisky i brindem per a confondre els fantasmes i perquè jo recupere el seny.

—Hauria d’anar a casa dels Palmer —digué—, però ja és massa tard. Serà millor que ho deixe per a demà matí. M’han fet quedar fins tard a l’hospici del districte, i he hagut de fer moltes visites la resta del dia. D’acord, vinc amb tu.

Crec que pensava que jo el necessitava més del que ell necessitava veure la filla del Palmer. I així, mentre discutíem com una il·lusió com aquella havia sigut possible —i a partir de la nostra experiència generalitzàvem i teoritzàvem sobre aparicions espectrals— vam enfilar el camí cap al nostre terreny. Vam vore, tot pujant pel camí del jardí, una llum viva que brollava de la porta d’entrada i, al cap d’un moment, que la del saló també estava oberta. Havia eixit?

—Entra —li vaig dir, i el doctor Kelly em seguí cap al saló.

Tot era ple de llums: no només espelmes de cera, sinó almenys una dotzena de ciris de seu, titil·lant i regalimant, encastats en gerros i altres atuells en llocs estranys. La llum —ho sabia— era el remei de Laura contra la por. Pobra xiqueta! Per què l’havia deixada sola? Com quina bèstia m’havia comportat.

Vam mirar al voltant de l’habitació, i al principi no la vam vore. La finestra estava oberta, i el corrent d’aire feia flamejar totes les espelmes en la mateixa direcció. La cadira era buida i el seu mocador i el llibre estaven a terra. Em vaig girar cap a la finestra. Allí, en el marc fosc de la finestra, la vaig vore.

Oh, filla meua, amor meu, s’havia abocat a eixa finestra per a vore’m tornar per allí? I què havia entrat a l’habitació darrere seu? A què havia girat el rostre amb aquella expressió de terror desesperat? Oh, xiqueta meua… havia pensat que eren les meues passes, i es va girar per enfrontar-se a què?

Havia caigut enrere, sobre una taula vora la finestra; tenia mig cos damunt i mig sobre el banc de la finestra i el cap li penjava damunt la taula, els cabells solts i escampats per la catifa. Els llavis se li havien estirat enrere i tenia els ulls, oberts. Ben oberts. Ara no miraven res. Però… què havien vist, els seus ulls, a l’últim moment?

El doctor es va moure cap a ella, però el vaig apartar i vaig córrer fins a Laura. La vaig abraçar i vaig plorar.

—Ja està, Laura! Ja estic ací, estimada!

Va caure en els meus braços com un sac. La vaig abraçar, la vaig besar, vaig cridar tots els noms tendres que li deia, però crec que jo ja sabia que estava morta. Tenia les mans premudes amb força. Una d’elles estrenyia alguna cosa. Quan ja estava segur que era morta, i que res importava en absolut, vaig deixar que el doctor li obrira la mà per vore què hi agafava.

Era un dit de marbre gris.

Comparteix aquest relat si creus que cal llegir més clàssics de terror en valencià/català.

Aquesta traducció és d’ús lliure sota llicència Creative Commons Reconeixement 4.0 Internacional. Podeu copiar-la, compartir-la o adaptar-la, sempre que esmenteu l’autoria (Ausiàs Tsel) i enllaceu a la font original: https://ausiastsel.com/ben-mudats-de-marbre/