Clavar-la i tallar

Hi ha nits que no acaben al llit, sinó més avall. Aquest fragment és un tast —o una advertència— d’un projecte més gran on el desig no sempre és el que sembla. No és un text per a tothom. Però no patisques: el món ja està ple de gent sense criteri.

1

La nit no havia estat gran cosa. Els amics de Joan havien marxat una estona abans de tancar la discoteca. Alguns, anant a cercar un camell de guàrdia. Altres, esgotats de ballar, borratxos —i amb parella estable— cap a casa. Ell estava acostumat a estar al mig dels dos mons. Mai havia provat la cocaïna, ni en tenia cap intenció. Però no tenia nòvia i, a les darreres hores de la nit, és més fàcil trobar qui no ha tingut sort i té ganes de fotre un clau. I Joan no buscava ningú en concret. Només buscava algú.

Llums encesos. Crits de una cançoneta i mon’anem, destinats al fracàs i mig paquet de Pueblo a la butxaca. Va eixir a fumar-se la darrera cigarreta de la nit.

La xica es va apropar a demanar-li foc. I quina xica. Pèl llarg, bessons marcats pel taló alt, un vestit roig que no deixava res a la imaginació. Pits perfectes. I cul, a jutjar per la seua cintura, segurament a joc amb ells.

La seua presència no va excitar-lo immediatament. El va intimidar. Al seu voltant, grups d’homes la miraven de reüll mentre grups de dones la maleïen en veu baixa. Joan li va donar foc i va pensar que era el moment adequat per donar-li conversa.

Era un home cultivat. Prou per a parlar sense massa profunditat de molts temes, amb profunditat d’alguns i zero d’esports. No va caldre.

—Em dones foc?

—Clar.

Ella no accepta que ell li aprope l’encenedor a la cigarreta. Li l’agafa i se l’encén ella mateixa. Li’l torna.

—Vols follar-me?

Quatre i vint del matí. Potser no cal anar amb circumloquis.

—Clar.

2

Algunes calades ràpides i un viatge d’Uber amb les llengües en contacte més tard, van arribar a ca d’ella. Res de l’altre món. Un estudi d’una habitació al barri del Carme. Xicoteta cuina-menjador neta com una patena. Sense televisió ni ordinador a la vista. I una estanteria buida amb només un llibre —que no hi haguera llibres a la casa d’una dona era una red flag òbvia, però avui en podem fer una excepció— amb coberta vella, rellegit moltes vegades o molt vell. No va arribar a vore el títol.

L’estil de decoració de l’habitació coincidia amb el de la resta de la casa. El llit era un futon a la japonesa. Sense tauleta de nit. Un necesser al costat del coixí, a terra. Massa buit, potser només un picadero?

—Fa poc que vius ací?

—Posa’t còmode —ho diu somrient, lasciva. Joan es deixa caure damunt el llit . Fa olor a nou. Ella continua —. Lleva’t la roba.

Joan obeeix. Ara sí, massa excitat per a sentir-se intimidat. Ella es treu les bragues, es posa de genolls i comença a fer-li una mamada. Quan en té prou, agafa el necesser i se’l posa el costat. L’obre. En treu un preservatiu i li’l posa. Li puja a sobre i es fica Joan dins seu.

Els moviments de la dona no són comparables a res que Joan haja viscut abans. Pensa que té sort d’haver begut tant perquè, seré, haguera ejaculat ja fa estona. La mira fixament. Com els pits es mouen encara dins del vestit. Com estira el coll i tanca els ulls. Com, a poc a poc, l’apropa a un orgasme com cap que haja sentit mai.

Ella gemega i ell intenta aguantar.

—Vaig a córrer-me.

Ella se’l treu de dins, li lleva el condó i se’l torna a introduir. Joan tanca els ulls mentre nota com ja no hi ha marxa enrere. Ella no para de moure’s i, sense variar el ritme, allarga la mà al necesser.

—Sí. Corre't. Corre’t dins meu.

Ella accelera els moviments de malucs.

—Estic a punt…

—Mira’m.

Joan obre els ulls i els clava en els d’ella. Es banya en un pou de libido, de sexe i d’intenció en forma de dos ulls tan blaus que són quasi grisos. O tan grisos que són quasi felins. Només quan ella mou la mà, és conscient que hi porta un xicotet cuter. Massa tard. Amb el joc de malucs, l’espasme final el recorre i, en el mateix moment que li ix el semen. Li ix la sang del coll obert amb tall sec i precís del cuter. És només quan els dos líquids pastosos, calents, li toquen la pell que ella es corre.

La ranera de la mort de Joan li allarga l’orgasme. Quan està satisfeta, s’alça i taral·leja una cançó —les sinapsis de Joan, amb cada cop menys oxigen, encara tenen temps d’identificar-la amb un antic Al·leluia de Quaresma— mentre es dirigeix a la dutxa.