Saps el soroll que feien les televisions d’abans (abans que hi haguera pantalles planes) just quan premies el comandament i abans que el volum infame d’algun anunci ho tapara tot? Just en eixe segon, en eixe segon i mig.
O el xiulet suau, quasi inaudible que fa un vell carregador de mòbil que du anys endollat sense usar? Eixe que només pots sentir si et despertes a meitan nit i no et pots tornar a adormir. Eixe que fa que t’alces per a arrancar-lo de la paret i per fi descansar.
Recorda’l, pensa en ell. El tens situat?
Perfecte.
Eixe soroll viu dins del meu crani.
No hi ha descans, ni pauses, ni miracles en forma de gotes o taps de sil·licona anunciats a Facebook o Instagram. Els he comprat. Tots.
Al final t’hi acostumes. Els humans ens ecostumem a tot, suposo. Ara farà més de quinze anys que visc amb ell. Acúfens, li diu el metge. Un nom que amaga la incapacitat de donar una solució. Com “fibromiàlgia” o “estadi quatre”. Òbviament no estic comparant els acúfens amb el càncer. La gent que té cancer es cura o es mor. Jo no tinc eixa sort.
Va començar amb una migranya molt forta. I es va quedar. Creu-me quan et dic que vaig arribar a desendollar tots els electrodomèstics a vore si l’aturava. Vaig arribar a parlar amb els veïns per si ells també el sentien. Ja pots imaginar les cares.
Quan finalment vaig deduir que només el sentia jo, tests auditius, ressonància del bescoll, i llanternetes ridícules dins l’orella. I res, que paciència, que ja se n'anirà.
Vos imagineu anar al metge per qualsevol altre problema i que vos diga “ja se n'anirà”?
Els anys no ho han millorat. Ho han fet més fàcil. Sóc capaç de canviar la freqüència del soroll només doblegant el coll. Tres mil dos-cents Hz assegut davant l’ordinador. Dos mil vuit-cents si miro la pantalla secundària. Tres mil trescents si giro el cap com un gos intentant entendre. Si m’hi poso una estona, sóc capaç de construir una melodia que només puc sentir jo.
El joc més merdós de la història.
Ara de tant en tant els tapo amb altres coses. Fa temps, els ronquits del veí m’ajudaven, com un metrònom. Va morir, era vell. Ara, una app de soroll blanc em deixa adormir-me. Fins que em canse, suposo.
“T’acostumaràs”, uns collons!
Quinze. Putos. Anys.
Recordes quan desendollaves la televisió antiga de la paret? Perquè vos en anàveu un parell de dies i ton pare tenia por que un llam caiguera a l’antena? Recordes com, una vegada desendollada, la tele encara feia eixe xiulet uns instants? Eixe, eixe soroll exactament.
Ara riuràs. Però planteja-t’ho seriosament, al final, la ment humana no és més que impulsos elèctrics, no? I si… No te’n fotes de mi. I si quan em moro encara sona? I si quan l’electricitat del meu cos s’apague encara sona? I si la meua ànima no és més que la meua ment desencarnada, encara sonarà? Estarà el meu cos dins un taüt, o cremat, o el que siga —me la sua— i la meua ànima immortal seguirà sentint el xiulet?
Eixa pregunta no em deixa dormir. I em deixa escoltant amb atenció. Tota l’estona escoltant.
Si a SmokeLong no encaixa, al meu blog sí. I en la meua llengua.