Estic a una habitació d’hospital. Un box d’urgències, per ser més precís.
Els mocs que queden després dels plors no em deixen ni olorar la barreja de desinfectant, desesperació i humanitat simulada que sol habitar-hi.
No sé massa bé què faig ací. Ni què tinc.
Sabeu la sensació que queda quan teniu paràlisi del son? Quan un dimoni se vos asseu damunt del pit? Eixa.
La que et fa cassònigues al cervell. Al crani per la part de dins. La que es queda uns instants quan la son arriba i la tele de fons canvia de sobte el volum.
Ma mare l’ha batejat com a dolçor quan li l’he explicada.
Porto dies amb eixa dolçor darrere els ulls. Només un instant, però hi és. Quan estic despert.
Avui ja no ha estat un instant. Avui ha portat aparellat mareig i fluixera. Extremitats adormides. Palpitacions. Acollonamenta.
Efectes secundaris? Un infart? Un ictus? Encara no ho sé. Ara vindrà l’electro i les analítiques d’orina i sang. Potser alguna més. Potser algun altre canvi de medicació; un nou còctel d’eixos que no porten alcohol, però sí una bona quantitat de cal no pensar-hi massa.
Escric açò amb la via penjant. Encara a un box, el 6. I encara prou viu per a saber que, en realitat, hi ha poques coses que paguen la pena. Però, acollonat, vomitant i plorant des d’una cadira de rodes, he dit tots els noms que necessito en la meua vida.
I he dit una frase més: No vull morir-me.
Suposo que és un pas.