«Raquel» — Una carta d’amor

Estimada Raquel,

Em cal fer el cor fort aquesta nit. La xafogor no em deixa adormir-me i la mare ja descansa. Fa dies que no es desperta cridant a la nit i, encara que parega egoista, ho agraeixo. A penes ha menjat un plat de sémola en tres dies i li vaig banyant una gasa i posant-li-la a la boca cada poques hores. Només és un record, una ombra de la dona forta i imponent que m’ha criat. T’he contat moltes històries d’ella, te’n recordes?

Tinc una foto en blanc i negre, de quan era una xica jove, abans de la guerra. Tota il·lusió i ulls grossos i oberts. De menut em deien sempre com m’hi pareixia. Ara, mirant-la, potser veig un espill del futur. Una pàtina de pell sobre una calavera, bosses baix d’uns ulls vidriosos, flocs de pèl desmanegats i nafres a l’esquena. Quina sort qui no viu per a arribar-hi. 

Saps, perquè també t’ho he contat, que ets l'única persona amb qui em sincero. Mai he tingut massa temps per fer amics i, la veritat, tampoc se m’ha donat massa bé parlar amb les dones. Excepte amb la mare. I amb tu, no cal dir-ho. La mare no m’ho va posar fàcil; un fill de viuda, em deia, ha d’estar al costat de sa mare. Cuidant-la i ajudant a casa quan no està a l’escola o treballant. I més tenint en compte que mon pare se’n va anar per culpa meua. Quan vaig nàixer no feia més que plorar i plorar i ell, fart, ens va abandonar. A la criatura que li havia desgraciat la vida i a la dona que ja no tenia temps per a ell.

Ara, després d’aquesta nit, però, quan la mare no es desperte, per fi podré estar amb tu sense deixar les meues obligacions. Crec que sempre he estat un bon fill per a ella, encara que m’he merescut cadascuna de les surres i calbots que m’he endut. Es gira un poc de brisa, ho notes? Fins i tot la natura ens acarona perquè sap que d’amor com el nostre, no n’hi ha. No pot haver-ne.

Raquel, aquesta nit, mentre t’escric aquestes paraules, la llum del ciri que he portat t’il·lumina la cara; el teu somriure jove, els ulls vius, el pèl lluent. Sempre igual de preciosa. Sents? Sonen les campanes. Ja arriba el moment que per fi estiguem junts.

Si ens haguérem conegut abans, estic segur que no m’haguera atrevit a parlar-te. Però em vaig enamorar de tu només et vaig vore. Quina sort qui deixa una foto amb un somriure jove, uns ulls vius, un pèl lluent. Quina sort la teua. I ara, la meua.

Fins ara,

Pere.